dijous, 17 de desembre de 2009

El mulch filosofal
















Què és el mulch? La tècnica del "mulching", encoixinat, o "acolchado", consisteix en imitar les maneres de fer de la naturalesa. Quan passegem per un bosc, o un prat, habitualment el sòl no s'ens mostra nu, sino cobert per una capa de fullaraca o altres restes orgàniques que s'hi acumulen. Aquesta capa compleix infinitat de funcions: preserva la humitat, evita l'erosió, dóna refugi i menjar als insectes i altres invertebrats que col·laboren en la descomposició, procés que aporta els nutrients a les plantes... en definitiva, en darrera instància, aquesta capa de matèria orgànica en descomposició, acabarà contribuint a la formació de l'humus i del sòl fèrtil, que és un organisme viu, i que hauríem de venerar.

En horticultura i jardineria sàvies, es procura imitar aquest procés, aportant una capa de restes vegetals (o minerals) a la base de les plantes. Així mantindrem el sòl humit sense tanta necessitat de rec, posarem un fre a les plantes adventícies, i aportarem nutrients a les plantes. Es pot fer mulch amb diverses coses: palla, fullaraca, pedres, escorça de pi... (aquesta opció s'ha posat de moda en els "garden centers", però no és recomanable per als horts).

Hi ha jardiners que, d'amagat dels seus amos massa primmirats, amaguen les restes de poda i de fullaraca sota els arbustos, com un gest secret d'afecte cap a la planta.

El mulch de la foto és un triturat de restes de desbrossat en un alzinar, que en Jordi ha rescatat. (ai mare, no vull ni imaginar la salvatjada que deuen haver fet aquells bèsties a l'alzinar).

Un consell... tingueu testos, pati, hortet, jardí... rapinyeu tota la fullaraca del carrer i mulcheu, mulcheu!

Dues lectures recomanades per a conèixer el sòl, disponibles a www.nhbs.com :

Life in the Soil James B Nardi University of Chicago Press
The Biology of Soil Richard D Bardgett Oxford University Press

dimarts, 8 de desembre de 2009

Horts secrets i microjardins a Gallocanta



Als afores de Gallocanta (província de Saragossa) hi ha tot d' hortets, delimitats per murs de pedra, que amaguen racons màgics. La vegetació, més frondosa que a l'entorn agrari, acull tords, mosquiters, mallerengues, pinsans... Els nens, a l'estiu, hi deuen trobar un paradís.

La planta de la foto és un Sempervivum, que viu als murets.




Llúpol (Humulus lupulus), planta enfiladissa. Més aviat d'ambients humits.
El llúpol es fa servir per a la producció de la cervesa, i ha estat utilitzat tradicionalment com a planta amb propietats tranquil·litzants.







Ara, a l'hivern, a la majoria d' hortets només s'hi troben cols, alguna ceba i els fruiters, doncs a Gallocanta l'hivern és rigorós.










portes secretes...

























Aquí es veu bé un d'aquests horts amagats. En aquest cas, no hi ha res plantat de cara a l'hivern. Potser podrien haver aprofitat per sembrar-hi algun adob en verd.










Per tota la conca de la llacuna de Gallocanta hi ha un sistema de sèquies i recs no canalitzats, on creixen el canyís i la boga, i que ofereixen refugi als ocells i als amfibis.

Fins i tot en aquest ambient "urbà", dins el poble, l'aigua té molta importància. Fixem-nos en aquesta conducció d'aigua cap als horts, que pot servir com a abeurador i perque els amfibis hi criin.


Al parc infantil, hi trobem aquesta bassa tan maca, i fulles al terra (cosa poc habitual als nostres pobles).





















Fruits d'heura, que agraden al tallarol de casquet.





Microjardí dins el poble, amb una esponerosa mata d'heura.

dijous, 26 de novembre de 2009

The rewards of fleshy fruits


















Les plantes productores de fruits carnosos són un component predominant de molts dels boscos i matollars mediterranis. Els fruits són dispersats pels ocells, quan aquests els mengen i després regurgiten o defequen les llavors senceres, llestes per a la germinació. La recompensa que aquestes plantes subministren als ocells té la forma d'una gran producció de fruits, tant en nombre com en biomassa. Per exemple, la producció anual de fruits en alguns hàbitats ibèrics pot assolir 1.400.000 fruits madurs per hectàrea.
Els fruits dispersats pels ocells es caracteritzen pels colors vius, i la seva ubicació a l'extrem de les tiges. Són rics nutricionalment, amb alts nivells de greix i proteïna.
No hi ha mutualismes específics, més aviat els ocells mengen i dispersen les llavors de moltes espècies de plantes.

(tret de Biology and Wildlife of the Mediterranean Region , per Jacques Blondel & James Aronson, Oxford University Press, 2005)

Algunes espècies interessants per als ocells
Mata o llentiscle Pistacia lentiscus
Arítjol Smilax aspera
Aladern de fulla estreta Phillyrea angustifolia
Matapoll Daphne gnidium
Murta Myrtus communis
Aladern Rhamnus alaternus
Marfull Viburnum tinus
Lligabosc Lonicera implexa

(nota: totes aquestes espècies són mediterrànies i no requereixen cap mena de rec artificial)

(foto: Flora Catalana)


Un article per llegir: Herrera, C. M. (1995) Plant-vertebrate seed dispersal systems in the Mediterranean: ecological, evolutionary and historical determinants. Annual Review of Ecology and Systematics 26, 705-727.

diumenge, 15 de novembre de 2009

La dificultat de replantar un prat sec mediterrani










Aquestes fotos estan fetes a Cabrils, al costat mateix de les urbanitzacions. La vegetació natural és una praderia d'albellatge i llistó, amb formacions arbustives, pins i alzines. L'albellatge és una gramínia que a l'estiu forma prats daurats que ens recorden les sabanes africanes. Aquest paisatge mediterrani, tan ric, és el que tanta gent insisteix a convertir en gespes verdes avorrides, poc imaginatives i menys sostenibles, doncs una gespa verda és molt difícil de mantenir en el nostre clima, i ens obliga a gastar molta aigua, pesticides i temps en segar-la. A més, regar tant la gespa pot perjudicar greument els arbres que hi tinguem plantats, doncs afavoreix l'aparició de fongs.
El paisatge autèntic mediterrani és el que he volgut recuperar, una mica, a casa.


Per a recuperar aquest prat sec mediterrani, de primer, en el nostre jardí vam haver d'eliminar una espessa capa monoespecífica de gram americà. Després, amb el sòl nu, hem anat trasplantant plançons de diferents espècies (costa una mica trobar llavors de gramínies autòctones), com per exemple de llistó (Brachypodium retusum), que forma praderies a les vessants de la Serralada Litoral, especialment a les zones de bosc o matollar esclarissats.


























Però reproduir aquesta vegetació en un jardí no és tan fàcil. Aquestes espècies estan adaptades a sòls pobres (sorrencs, saulonosos) i ben drenats. Normalment els sòls dels jardins estan massa fertilitzats per aquestes plantes, i les herbes nitròfiles hi fan molta competència. A més, el nostre jardí, com molts dels jardins de la zona, és fet de terreny reomplert, per tant el sòl és de poca qualitat, irregular, amb capes argiloses, a voltes compactat, i fins i tot amb pedres i runa enterrades! Un desastre.
Potser el que caldria fer és deixar que les "males" herbes fessin el seu curs, i anessin treballant el sòl de forma natural, preparant-lo amb els anys per a l'aparició d'altres espècies. Però sóc massa impacient.
Només queda fer proves, a veure com evolucionen. Aquests dies hem plantat, a les zones de prat, a més del llistó, estepes (Cistus albidus, Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis), murta (Myrtus communis) i llentiscles (Pistacia lentiscus). Les plantes provenen del viver Cultidelta.

Abellot (Bombus sp.) recollint pol·len de la flor d'un arboç (Arbutus unedo), a casa.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Lliçons de jardineria sueca

Aquest setembre hem estat a Öland, una preciosa illa del Bàltic, on molts suecs hi passen les vacances i una jubilació plàcida. També continua sent una illa força rural, amb algunes explotacions dedicades a l'agricultura ecològica. Cada setembre té lloc la Skördefest, o festa de la collita, en la que molts pagesos i artesans venen els seus productes.












Aquí algunes grånsaker (verdures) que vam comprar!
Són varietats tradicionals de morötter (pastanagues) i rodbeter (remolatxa).



















La granja ecològica Strånda, amb tota la parada de carabasses per vendre.

Tanques de jardins força exemplars

A casa nostra, sovint les cases estan delimitades per murs o tanques molt impermeables, de ciment, totxo, malla... Una zona urbanitzada amb cases unifamiliars, podria tenir un major grau de connectivitat biològica si les tanques de les finques fossin més permeables. A Öland ens donen unes quantes lliçons. I tinguem en compte que es tracta d'un lloc turístic!







Exemple de tanca vegetal densa.











Exemple de tanca vegetal que delimita un jardí dels camps veïns de forma permeable, i casa unifamiliar amb una tanca menys naturalitzada, però tot i així força permeable.

















Graner amb sostre de palla, amb tanca de pedra seca tradicional de la illa (molt habitual).







Exemples de tanques vegetals amb plantes arbustives de diferents espècies.






























Aquest jardí em va agradar molt, amb tanques vegetals denses, arbres grans, fruiters i caixes niu a dojo.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

El gripau i les albergínies blanques

Vaig plantar a l'hort una varietat d'albergínia que dóna uns fruits blancs i de gust molt delicat. Les plantes no m'han donat gaires problemes, no han patit cap plaga i han donat una bona producció.
























Es veu una mica la capa de "mulching" de palla, que poso a l'hort per retenir la humitat del sòl i detenir el creixement d'herbes no desitjades. El que germina de la palla són espigues de blat, però!

Aquest estiu ens va visitar un gripau, quin luxe! Un veritable heroi, passejant-se per aquesta urbanització tan plena de murs i ciment. No sé pas on deu ser ara, el vàrem veure dos vespres però ara ja fa dies que no el veiem. Quina llàstima que aquesta espècie, tan abundant fins fa pocs anys, ara sigui tan rara. Els amfibis és el grup d'animals que està patint més severament les conseqüències de la pèrdua d'hàbitat, la contaminació de les aigües i el canvi climàtic.
A Cabrils mateix, queden ben poques basses on els amfibis hi puguin criar tranquil·lament (si és que en queda alguna). Llàstima que la gent no valori la importantíssima funció que fan aquests animals, uns excel·lents aliats de jardiners i horticultors, doncs devoren llimacs, mosquits... Alguns científics alerten de que el declivi de les poblacions d'amfibis arreu del món podria ser com "el canari de la mina", un avís que hauria de fer que ens poséssim les piles. Espero que la basseta que tenim en construcció serveixi d'alguna cosa.
Per més informació sobre conservació dels amfibis i els rèptils:
http://www.arc-trust.org/
Societat Catalana d'Herpetologia


ESTAT DEL JARDÍ

Aquestes setmanes en Jordi ha anat plantant plantetes de Lippia nodiflora i Frankenia laevis, dues especies tapissants resistents a la secada. De primer vaig tenir alguns dubtes en relació a la Lippia, doncs no és una espècie autòctona, però vaig veure que és una espècie molt mel·lífera, i a Bioriza em van dir que no es té constància de que s'escapi i sigui molt invasora (ja fa molts anys que s'utilitza en jardineria).














Les carbasseres han crescut bestialment, formant una capa ben densa. També han produït moltes carbasses!

flor de Lippia nodiflora











Un plat de pasta fet amb verdures i herbes de casa:
Galets (era el que tenia a mà, però segurament queda millor amb espirals) amb albergínia blanca i carbassó a la planxa, oli d'oliva, llavors de carabassa i fulles de sàlvia i menta.
I el toc especial: algunes fulletes de verdolaga (Portulaca) l'herba espontània que creix a l'hort!

dijous, 10 de setembre de 2009

Paseo del Herrerillo

San Pedro de las Herrerías es un poblet a la Sierra de la Culebra (Zamora), on a l'hivern hi viuen vuit persones ( a l'estiu moltes més). Un dels seus carrers és tot un exemple de bon enjardinament, on l'emparrat proporciona deliciosa ombra i raïm. Als costats de les cases hi ha plantades plantes ornamentals, com les hortènsies (allò és molt a prop de Galícia i el clima és sub humit), aromàtiques (sàlvia, espígol, romaní) i útils, com els gerds.
En part per la solitud del poble, als seus entorns abunden els esbarzers que produeixen unes mores boníssimes. Tot un bon exemple de tanques vegetals.
El Paseo del Herrerillo ens recorda com eren els carrers abans de la dictadura de l'asfalt, abans de que els cotxes manessin.




dilluns, 10 d’agost de 2009

Hora de menjar













Des de fa setmanes, els volanders de mallerengues han seguit als seus pares, cap a la nostra menjadora. En Santi se n'ocupa de que sempre sigui plena de pipes i cacauet, i ben bé que ho saben els visitants. Parus cristatus, Parus major, Parus ater i Parus caeruleus fan cua, i es disputen el menjar amb pardals i el pitroig que ha criat al jardí, enguany.

















Vaig posar flors de gira-sol a assecar-se damunt el mur de l'hort. La flor gran és d'un gira-sol que vam plantar a la finca d'en Martí Rossell, són d'una varietat gegant d'Osca. Eren immensos!


















Els verdums han detectat ràpidament els gira-sols, tant els del mur com els que encara hi ha plantats a l'hort, i mengen les pipes.




















SALSA PESTO LOCAL

Les mates d'alfàbrega han crescut de forma extraordinària, i atrauen a molts insectes. L'altre dia vaig collir-ne per preparar una recepta que no pot faltar a l'estiu: la deliciosa salsa pesto a la genovesa. La gràcia és que, aquest any només he fet servir productes locals.
He substituït el formatge Parmesà, que m'encanta, per un formatge de cabra curat, exquisit, de la Garrotxa, que compro a la botiga Bons Costums, de Mataró. Els pinyons provenen del jardí (afortunadament, a en Santi li encanta collir pinyes i treure'n els pinyons). L'alfàbrega és de casa, i l'all i l'oli provenen de Catalunya.
El resultat, boníssim!
















Aqui es veu un detall de la mata d'alfàbrega, plantada al costat de les tomaqueres (varietat tomàquet de pometa) per foragitar els pugons i atreure pol·linitzadors.

Ingredients de la Salsa pesto local







60g de formatge
50g de fulles d'alfàbrega
1 dent d'all
50g de pinyons
200 ml d'oli d'oliva verge