dissabte, 27 de febrer de 2010

La bassa: errors i encerts
















Avui hem continuat treballant dur a la bassa. Sembla que no s'acabi mai!
Després de posar-hi els materials aillants (geotèxtil i lona de butil), vaig començar a omplir-la d'aigua de pluja, procedent del dipòsit de recollida d'aigües pluvials. IMPORTANT: no hi ha aigua manllevada del Ter en aquesta bassa.L'aigua de pluja, és preferible que l'aigua de xarxa, doncs aquesta, a més del clor, pot contenir nitrats (no convé enriquir massa les basses de nutrients).

De seguida, però, vaig comprovar alguns errors de disseny:
  • No vam calcular bé el desnivell del terreny a l'hora de fer el forat, per tant algunes ribes eren més altes que les ribes de sota - vam haver d'aixecar la lona i foradar més de l'extrem alt, si volia que hi arribés una mica d'aigua!
  • Alguns dels marges són excessivament pendents i ara serà un problema cobrir-ho amb vegetació i/o sorra.
  • Vaig afegir terra massa argilosa al fons de la bassa; les partícules petites d'argila triguen molt a dipositar-se al fons i fan que l'aigua sigui molt tèrbola. Espero que amb el temps s'acabin dipositant del tot, però em fa por que amb la mínima turbulència (provocada per gossos, per exemple) s'aixequin constantment.
Ara he estat afegint sorra de la riera de Cabrils, que és força gruixuda i es diposita força ràpid.
La turbidesa de l'aigua és un problema per als macròfits (plantes submergides) oxigenants, doncs pot causar que no els arribi prou llum per a fer la fotosíntesi.






Aqui es veu la zona de "platja molla". Es tracta d'una cubeta on l'aigua empapa un gruix de sorra, però no és prou fonda com per a que s'inundi. La idea és plantar-hi joncs (Juncus inflexus) , ja veurem si funciona, no ho tinc clar.





Zona central estreta que separa les dues cubetes. La pedra del centre fa de "presa", si l'aixeco les llacunes es comuniquen.









Zona d'aigües poc profundes, recomanable per afavorir els amfibis, invertebrats, i plantes com mentes, lliris... Les zones molt profundes són difícils de manipular, com ja estic comprovant, i costa molt posar-hi les plantes.

Hem posat pedres grosses al fons per a una major heterogeneïtat i per a oferir refugi a la fauna. També per crear racons on poder col·locar alguna planta.


Com hem subjectat els extrems de les lones? Doncs enterrant-los amb la mateixa terra de l'entorn i pedres. En alguns llibres recomanen fer un solc perimetral, allà es posa l'extrem de la lona, s'hi posen pedres i es cobreix amb terra. Nosaltres ho hem fet en alguns llocs, a tot arreu no doncs dona molta feina.

És complicat cobrir totes les lones. Al principi, cal assumir que quedaran alguns llocs descoberts (l'ideal seria que amb el temps les plantes ho tapessin). Malauradament, per errors de disseny, es possible que alguns punts no es puguin arribar a tapar mai.

Bones instruccions per a fer una bassa (en anglès) http://www.wildaboutgardens.org/

dilluns, 22 de febrer de 2010

Trinxat d'escarola i borratja
















La borratja (Borago officinalis) és una planta molt interessant a més de bonica, amb utilitats culinàries, medicinals i mel·líferes. Fa flors a l'hivern cosa que sempre va bé.

Aquesta recepta sona una mica rara, però la vaig fer i queda prou bona! És una variant del tradicional trinxat de col. En tot cas, totes dues receptes són fetes amb verdures d'hivern. Des del punt de vista ambiental, sempre és preferible cuinar amb productes d'origen el més local possible i, per tant, de temporada. La nostra salut, la pagesia local i la nostra butxaca també agrairan aquest bon costum.

Aquesta recepta la vaig treure de la revista Agro-cultura que publica l'Associació L'Era, que es dedica a promoure l'agroecologia. L'article es deia "Trinxem-ho tot!"
A L'Era organitzen tota mena d'activitats i cursos molt inspiradors.

La recepta:
Bullir l'escarola, patata i fulles de borratja
Quan són cuites, aixafar les verdures amb una forquilla (es poden trinxar molt més del que ho he fet jo, que sóc mandrosa)
Opcional: Passar el trinxat per una paella per que quedi més cruixent.

dilluns, 15 de febrer de 2010

Construcció de la bassa: fase II












Oops, que duia mitjons desaparellats!

















Ahir vam continuar currant la bassa. Com deia a l'anterior post sobre la bassa, un cop excavada la cubeta, cal folrar el fons amb papers de diaris, i a sobre, col·locar una primera capa de tela geotèxtil (és aquesta tela negra que es veu a la foto).

Al contorn de la bassa, hem excavat un solc per a poder fixar aquests materials.






























Després del geotèxtil, vam col·locar la lona de butil, que va ser força costós doncs és super pesant. Va costar un o moure-la! Encara l'hem d'ajustar bé, procurar que no hi hagi massa arrugues... És important procurar que no quedi molt tibant, doncs quan l'omplim d'aigua aquesta farà molta pressió i és important que la lona no pateixi tensions extra. Per mirar d'amotllar al màxim la lona,vaig caminar sobre la superfície de les cubetes (descalça!). Així mateix, cal anar amb compte i vigilar que no hi hagi roques punxants en contacte amb la lona (la lona de butil és molt cara, no fa gràcia que es trenqui!).












Un monstre inatacable


Després de la capa de butil, una altra capa de geotèxtil negre, per protegir-la de punxades i del frec de les roques i pedres. A més, la terra i la sorra no rellisquen tant damunt del geotèxtil (si la sorra llisca avall fa lleig que es vegi la lona).

dissabte, 13 de febrer de 2010

Window Glass: Silent Bird Killer?











(extret de The Conservation Blog of The Nature Conservancy )
Segur que molts de nosaltres (jo massa vegades) hem estat testimonis de la col·lisió d'un ocell contra una finestra, sovint amb conseqüències fatals. Però, us heu aturat a pensar quant estès és aquest fenomen, i quants ocells deu estar matant anualment?
El Dr. Daniel Klem Jr. del Muhlenberg College ha estudiat aquest problema i ha treballat per cridar l'atenció d'ornitòlegs arreu del món. Ha recopilat una gran quantitat d'informació, disponible al site Birds and Buildings.
S'estima que entre 100 i 1000 milions d'ocells moren anualment per xocs contra vidres, només als Estats Units.
Què es pot fer sobre aquest fenomen? Tots podem actuar a les nostres cases, oficines i escoles per reduir i eliminar aquest problema.
Diverses solucions:
  1. Mantenir les menjadores i abeuradors a 1 metre de les finestres - veureu millor els ocells i no podran volar prou ràpid com per fer-se mal si col·lisionen.
  2. Poseu adhesius anti-col·lisió als grans finestrals i panells de vidre (a Oryx en trobareu algunes de molt macos, i n'hi ha d'invisibles per a l'ull humà).
  3. Utilitzeu cortines o persianes.
  4. PER A ARQUITECTES I CONSTRUCTORS: considereu situar les finestres noves a un angle 20- 40º de la vertical, o empreu vidres anti col·lisió
S'ha proposat incloure el paràmetre “bird safety” en les certificacions del sistema U.S. Green Building Council’s Leadership in Energy and Environmental Design (LEED).
referències:windowcollisions.info, American Bird Conservancy and the Birds and Buildings Forum.
(Image credit: readerwalker/Flickr through a Creative Commons license.)


Posted using ShareThis

dijous, 11 de febrer de 2010

S'ha acabat el bròquil.
















Mireu quin desastre. Algú s'ha cruspit de bona gana tots els meus pobres bròquils. De primer vaig pensar que, amb aquest temps tan plujós, els autors de la malifeta podrien ser mol·luscs (llimacs o cargols). Com a intent per combatre els seus atacs, vaig envoltar les plantes amb cendres, fullaraca d'alzina, i un protector de plàstic. Nasti. El banquet continuava. No vaig provar un remei recomanat en agricultura ecològica, consistent en la col·locació d'un potet amb cervesa semienterrat, es veu que el gust de la birra atreu als llimacs i s'hi ofeguen (és que em feien pena, i com no he de viure d'això...).
Potser l'eruga de la papallona de la col? Tampoc, doncs hagués trobat les erugues remenant les fulles.

Finalment he enxampat als culpables: un parell de tudons que picotegen les meves verdures sense pietat!! Ai, que els posaré uns CD's d'aquells que belluguen.
Com si no tinguessin plantes tendres entorn de l'hort... Si els encanta la Stellaria media!

divendres, 5 de febrer de 2010

El romaní
















Avui, passejant pel Turó de Cirers, he gaudit de molts romanins en flor. El perfum d'aquestes plantes de la família de les Labiades, em fa pensar en les garrigues a la vora de la mar Mediterrània... recordo els enormes romanins que hi ha al Garraf, esplèndids.
Els seus olis essencials són, en realitat, una defensa contra els herbívors, que defugen aquests gustos tan intensos. Però aquests mateixos olis ens proporcionen preuades propietats medicinals, aromàtiques i culinàries.
També atreu molt a les abelles, i és coneguda la mel de romaní. Per aquesta mateixa qualitat melífera, es recomana molt plantar romaní entorn de l'hort i així atreure els insectes pol·linitzadors.

Propietats (segons la Flora Catalana de Jordi Cebrian) : Tònic, estimulant, digestiu, carminatiu, hepatoprotector, colagog, emenagog, antiespasmòdic, analgèsic, antisèptic, expectorant, antiinflamatori, cicatritzant
Parts emprades: Sumitats florides
Formes d’aplicació: Infusió, decocció, oli essencial, alcohol de romaní, extracte líquid, tintura
Combina bé amb: camamilla, cap d’ase, melisa, fumària, àrnica, cúrcuma, cua de gat, etc
Precaució: No usar l’oli essencial per via interna durant l’embaràs, la lactància i en cas de gastritis i úlcera gastroduodenal.

Recepta de pasta de dents de la revista Opcions

Argila blanca (d'herboristeria)
Romaní
Sàlvia
Menta
Àloe
Aigua

Fem una infusió amb el romaní, la menta i la sàlvia. Tallem la fulla d'àloe, l'obrim i amb una cullereta traiem la gelatina. Ara triturem amb un morter aquesta gelatina, l'afegim a la infusió i a poc a poc anem incorporant l'argila fins a obtenir aquesta pasta.

Si algú coneix altres receptes i remeis casolans fets amb romaní, sisplau expliqueu-me'ls!