divendres, 23 de setembre de 2011

Alternatives a la gespa (II)


Recrear un prat natural, ple de flors i diversitat, en un jardí, no és cosa fàcil. Sobretot si el sòl ha estat molt alterat: rebliment de terres, fertilització intensa, existència prèvia de gespes, etc.

Umbel·líferes i orenga (prat de dall pallarès)

Els prats de dall, de gran riquesa de plantes (compostes, umbel·líferes, gramínies...) acostumen a ser propis de zones de muntanya mitjana o comarques més plujoses. Si viviu a la Garrotxa, Ripollès, parts d'Osona, el Prepirineu i Pirineu... podeu optar per reproduir un d'aquests prats amb força probabilitats d'èxit, començant per deixar de regar i segar intensivament la vostra gespa. 

Formació herbàcia en un lloc pedregós i eixut


 A la terra baixa mediterrània, on viu la major part de la població, les formacions herbàcies naturals (prats d'albellatge, llistonars, joncedes...) solen aparèixer en indrets de sòls pobres. Per això són difícils de reproduir als jardins.
Si ja tenim una gespa, i optem per deixar de regar i segar, i anem permetent la invasió d'herbes, probablement anirà apareixent un herbassar més o menys nitròfil. Aquestes formacions sovint no encaixen amb els nostres cànons estètics, per la qual cosa no es pot recomanar a tothom, però són interessants per als invertebrats, ocells com els gafarrons... Una opció és deixar que es formin aquests herbassars en racons del jardí, i limitar la sega a uns pocs cops l'any.

Exemple de combinació de zones segades amb massisos on es deixen créixer les plantes


Achillea coarctata amb gramínies espontànies


En alguns parcs urbans han optat per deixar de tractar la gespa amb herbicides, mentre permeten que la gespa vagi sent envaïda per espècies diferents. Es sega igualment de forma intensiva, i així la gent continua veient una catifa verda però hi ha una major diversitat botànica. Per als insectes, tanmateix, és preferible deixar créixer una mica més les plantes, i permetre que es formin flors i llavors.

Si ens limitem a sembrar/plantar espècies mediterrànies, ens pot passar que quedin ofegades per les herbes espontànies de creixement més ràpid i vigorós, com per exemple els cards. I que consti que no tinc res contra els cards, al camp són preciosos i atreuen a les caderneres. Però potser no són les plantes més escaients per a un jardí, sobretot si és de petites dimensions.

Per recrear un prat mediterrani més natural, doncs, copiaré algunes recomanacions. Però com és tasca complicada, ens pot convenir demanar consell a algun especialista. En tot cas, dependrà molt de quin estadi partim. Si partim d'una gespa perfecta, el procés pot durar anys.

  • Si el sòl és molt fèrtil,  de vegades s'extreu tota la capa superior de sòl. Aquesta capa fèrtil és pot guardar per a altres àrees del jardí. Aquest procés, però, és força aparatós, requereix maquinària, podem fer alguna destrossa...
  • En alguns casos s'ha optat per llaurar i sembrar, el primer any, alguna planta molt exigent que "xucli" els nutrients.
  • En casos extrems, en cas de presència de plantes molt vigoroses que impideixen el creixement d'altres espècies (com és la grama americana) es pot optar per un mètode políticament incorrecte: ruixar amb l'herbicida glifosat, d'ampli espectre.
  • Abans de sembrar, la RHS (Royal Horticultural Society) recomana deixar el sòl nu unes sis setmanes, i aleshores destruir les herbes nitròfiles indesitjades que hagin aparegut.
  • Sembra: no és senzill aconseguir llavors de varietats herbàcies autòctones. Per la meva experiència, els trèvols (Trifolium) i la pastanaga borda (Daucus carota), neixen bé de llavor i, les llavors es troben fàcilment al camp.
  • Per algunes espècies, és recomanable plantar de "godet". Als vivers es poden trobar plançons de llistó (Brachypodium retusum), gramínia de base amb la qual podem combinar altres espècies herbàcies mediterrànies. 


En jardineria cal ser realista, i ja he dit que els herbassars nitròfils no agraden a tothom. Per això crec que és més aconsellable una combinació de plantes espontànies amb altres espècies herbàcies, adaptades al clima mediterrani, més ornamentals, i anar treballant un resultat menys "natural" però més escaient al contexte d'un jardí. La llista de plantes és llarga...
Si algú vol recomanar espècies o afegir altres consells, seran molt benvinguts!!

Combinació de plantes cultivades i espontànies


ATENCIÓ! Acabo d'assabentar-me que el viverista Filippi ha publicat un llibre sobre les "Alternatives a la gespa". No estaria de més donar-li un cop d'ull!





diumenge, 4 de setembre de 2011

Alternatives a la maleïda gespa (1)

Les urbanitzacions del Maresme són farcides de catifes de gespa, a la manera del "lawn" dels suburbis americans. És el canon estètic que més ha triomfat entre una societat de nous rics, que viu totalment d'esquenes al nostre entorn mediterrani.
Si el problema fos només estètic, rai; però aquesta obsessió per les gespes verdes en ple mes d'agost té importants conseqüències. La més evident, l'enorme despesa d'aigua que suposa mantenir aquestes catifes. Cabrils, el poble on visc, ostenta un dels consums d'aigua per càpita més alts de Catalunya. Els meus veïns reguen els seus jardinets dia sí i dia també, totalment passotes i indiferents a la procedència d'aquesta aigua. I aquesta aigua, senyors, en gran mesura ve del riu Ter, que té gran part del seu cabal transvassat cap aquí. S'ha de ser molt egoïsta i molt ignorant per acceptar que un riu no arribi al mar, per tal de jo poder regar la meva refotuda gespa dels collons.
(Per cert, fa 15 anys que visc aquí i l'Ajuntament MAI ens ha fet arribar cap comunicació al respecte, ni en ple decret de sequera).
Però no s'acaben aquí els mals. Mantenir aquestes gespes en un ambient poc favorable, implica sovint un fort ús de pesticides (herbicides, fungicides, el nefast verí per cargols...) i fertilitzants artificials. També cal segar-la sovint, amb una despesa de petroli potent.

ALTERNATIVES A LA GESPA

Darrerament s'estan experimentant diferents alternatives, amb èxits notables.
Passadís de Lippia nodiflora (en flor) als jardins deL VIVER BIORIZA

Lippia acabada de plantar
Les opcions més conservadores són plantes tapissants molt semblants a la gespa però que requereixen una despesa d'aigua molt menor. Exemples en serien la Zoysia tenuifolia, espècie molt més resistent i de creixement lent, amb la qual cosa cal segar-la menys. Un cop implantada, permet estalviar aigua, pesticides i energia. Requereix un mínim rec en ple estiu, però molt menys que la gespa convencional. La grama americana, molt usada als anys 70, també és una espècie molt resistent.



Altres ments més creatives optarien per diversos estils de prats amb combinacions de plantes, que poden ser més o menys semblants als prats naturals de la zona. Al següent post tractarem les possibilitats per a recrear "prats naturals" en un jardí. Ara parlaré sobre opcions més formals.

Actualment, els viveristes més avançats en plantes mediterrànies ofereixen un bon catàleg de plantes tapissants. Suporten un trepig moderat i ofereixen espectacles estètics molt més enriquidors, i sovint també nèctar per a les abelles.

Una combinació molt atractiva és la Lippia nodiflora + Achillea crithmifolia. Ambdues es complementen bé, doncs una és més vigorosa a l'hivern i l'altra a l'estiu. Lippia nodiflora fa un tapís de petites fulles verdes i abundants flors blanc rosat, molt melíferes. Si ens agrada la formalitat i volem una catifa ben curta, es poden segar sense problemes.
És interessant acompanyar Lippia nodiflora d'espècies que siguin vigoroses a l'hivern, perquè en ser semicaduca a l'hivern, quan perd vigor pot ser envaïda per herbes adventícies.


La Lippia es troba fàcilment, Achillea crithmifolia només l'he vista als Vivers Sala i Graupera de Llavaneres.


Dichondra repens és una altra planta clàssica que sovint apareix espontàniament. Fa fulletes tapissants en forma de ronyó que aguanten molt bé la sequera.


Frankenia laevis Tapís de petites fulles verd fosc, com una moqueta vegetal. Petites flors.

Matricaria tchihatchewiii Camamilla tapissant. Forma un cobre-sol dens, amb abundant floració de margarides blanques d'abril a juny.

Brachypodium retusum
Brachypodium retusum és el fenàs, espècie que forma els prats secs mediterranis dels nostres camps. Extremadament resistent, no cal regar-la gens, però costa una mica que formi catifes denses continues. Cal segar-la si ens agraden les catifes baixes, doncs pot créixer uns 30cm.

Totes aquestes espècies es poden combinar i plantar juntes.

En jardineria, hi ha moltes altres combinacions possibles que s'estan experimentant. Recomano visitar la plana "Plantes couvre-sol" dels Vivers Filippi de Montpellier, on tenen un catàleg molt complet.

Achillea coarctata

Per experiència pròpia, alguns consells bàsics a tenir en compte:
  • Millor plantar a la tardor en godets, i el primer any caldrà desherbar de tant en tant.
  • Millor plantar en bona densitat i atapeït, doncs els espais buits poden ser envaïts fàcilment per plantes adventícies de creixement ràpid i que poden arribar a ofegar les que hem plantat.
  • Evitar combinacions de plantes que voldrem segar amb altres que no, doncs és un maldecap a l'hora de la sega.
  • El substrat: millor que no sigui excessivament ric en nutrients. Si és així, patirem successives invasions d'herbes nitròfiles que no sempre ens agradaran. Evitar doncs els fems i l'adob